Contra la independencia de Cataluña. Twitter 31

Continuando con la sección denominada Twitter, una sección creada para abordar el tema de la independencia de Cataluña, veamos qué ha dado de sí la semana 31, tras el 9 de noviembre de 2014.

Contra la independencia de Cataluña, de Antonio Gálvez Alcaide

Semana 31 en Twitter
(del 7 al 13 de junio de 2015)

@ Ada Colau, alcaldesa de Barcelona:

Siendo NO nacionalista, NO independentista, menudos salivajos tendrás que tragar, , el 11S, en la Meridiana.

@ mí mismo:

7 meses después d la Gran Vergüenza, lo q todo el mundo sabe: El TC declara inconstitucionales todas las actuaciones d la Generalitat el 9-N

@ Jordi Sánchez, presidente de la Asamblea Nacional Catalana (ANC):

La construcció del i la conquesta democràtica de la requereix de l’aportació i matisos de molta gent.

Matices:Ayer un alumno mío d 2ºESO (13-14 años), alsaber q soy antiindependentista me mandó q me fuera de Cataluña

Continue reading

Cierta educación

Negro con luz

Ya en casa, tras una jornada de tarde, siempre dura, en el instituto. La de hoy ha sido brutal.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Sobre la enseñanza en Cataluña

Me llega por e-mail una carta abierta, con fecha de julio, de un ex director de instituto, Albert Bayot i Fuertes, al conseller Ernest Maragall. Como puede apreciarse claramente, la carta abierta desembocó en pulso, en un ejemplo destacadísimo de cómo la mesura, el raciocinio y el acierto no están reñidos con la pulsión tensa, con la vena estirada. Obviamente, las palabras de Albert me parecen tan certeras que no puedo resistir la tentación de difundirlas desde esta humilde tribuna.

Carta oberta de l’exdirector d’un Institut públic al Conseller d’Educació.
Hble. Sr. Ernest Maragall i Mira
Conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

Honorable senyor,

M’adreço a vos, en una carta oberta, per tal de compartir amb l’opinió pública tota una sèrie de reflexions que fa temps que porto a dins i que ara, quinze dies després d’haver deixat de ser director d’un institut públic, em ve de gust exposar.

He format part, deu anys seguits, de l’equip directiu de l’INSTITUT Josep Brugulat de Banyoles, dels quals els darrers vuit n’he estat el director. Acabo, per tant, el meu segon mandat de quatre anys havent acumulat una experiència d’alt valor, tant pel que fa a l’exercici professional del càrrec com pel que fa al bagatge personal que me n’emporto. He notat sempre un suport i una comprensió magnífics per part dels companys i companyes del claustre, per part de l’alumnat i també per part de les seves famílies. Podria dir, fins i tot, que ha estat una bona experiència professional si no fos per la frustració, la desil·lusió i el desànim que m’ha comportat el tracte fred i distant que he rebut per part del Departament d’Educació i, d’una manera especial, aquests darrers tres anys.

He de puntualitzar -per ser just- que també he trobat calidesa , comprensió i esperit de servei en algunes de les persones dels Serveis Territorials de Girona i dels Serveis Centrals amb qui he hagut de tenir relació professional. Poques, però n’hi ha i ho he de dir. Alguns administratius i administratives, tècnics i inspectores o inspectors han estat l’excepció . Però constato que, amb el funcionament actual del Departament que dirigiu, l’educació del nostre país NO pot anar bé de cap de les maneres.

Heu de saber i de comprendre que els instituts i les escoles són molt més que simples unitats administratives amb uns resultats d’explotació. Són nuclis de vida. Són cèl·lules socials que esdevenen escenari de moltes vivències i, en funció de com es gestionin, podran oferir la seva cara més positiva o, contràriament, la més negativa. Fins i tot, fent servir paràmetres correctes de gestió, es pot dur un centre educatiu a una situació catastròfica perquè el teixit que es fa entre els nois i noies, les seves famílies i el professorat i el personal no docent és un teixit extremadament fràgil i delicat que cal cuidar amb molta humanitat.

Els meus vuit anys com a director m’han ensenyat moltes coses i potser la més valuosa, justament, ha estat aquesta: la importància del factor humà. Moltes vegades, convençut de tenir raó en una decisió, m’he esperat a aplicar-la fins que he aconseguit fer-la comprendre, modelar-la per adaptar-la més a tothom, contrastar-la i assajar-la, assumint, per tant, el risc de fer canvis mot a poc a poc i, evidentment, d’equivocar-me. Però he tingut la sensació de guanyar en solidesa i en fonament i el centre, probablement, ha crescut. Un no pot conduir una locomotora sense estar pendent de si el darrer de tots els vagons segueix després de l’últim revolt…

I precisament, us explico aquesta visió perquè –salvant les distàncies òbvies entre la direcció d’un institut i la direcció d’una Conselleria d’Educació- aquest és l’element crucial que penso que ha fallat des de fa molt de temps i que – em sap greu dir-ho- s’ha agreujat molt aquests darrers tres anys, de manera que actualment veig la situació de l’educació del nostre país amb pessimisme i amb cert grau de frustració. El Departament s’ha dedicat a dilapidar els petits esforços humans que a cada escola i a cada institut s’havien anat teixint . Potser sense saber-ho, però ha estat així, us ho asseguro. La presa de decisions de canvi ha estat constant, la normativa ha anat in crescendo i el bombardeig de decisions, propostes i innovacions no ha permès ni la consolidació de fórmules organitzatives ni tan sols una visió clara de cap on anem. Per posar-vos un exemple, ens hem estat formant en la metodologia de la PRÀCTICA REFLEXIVA un parell d’anys, s’ha anat interioritzant una bona línia de formació i, de cop, no se’n parla més i se centra tot en el famós 1 x 1 que neix coix, a destemps, amb una forta dosi d’impacte mediàtic però cap mena de reflexió de base sobre com se’n farà un bon ús i sobre si és o no prioritari abans de tenir, per exemple, totes les aules equipades amb un ordinador i un canó. O, per exemple, es llença un currículum basat en un nou model didàctic, el de les competències (que representa un canvi transcendental de l’enfocament de l’acte d’ensenyament-aprenentatge) sense cap mena d’indicació, de formació prèvia ni de sensibilització sobre com s’ha de treballar. L’implementem com podem i després ja anirem posant pedaços de formació…I ara és un “campi qui pugui” sense cap mena de coherència més enllà – això sí – d’omplir-nos la boca sobre la bondat de les competències bàsiques i omplint els diaris sobre tot tipus de proves per mesurar competències, fins i tot abans que els mateixos centres en tinguem la informació.

Resultat: un desori. Permeteu-me que ho digui així, sense embuts, UN DESORI, en majúscules, que ha dut els centres a una situació de desconfiança total i absoluta cap el Departament que dirigiu. El professorat està esgotat de fer-vos cas, d’haver de donar la cara davant de les famílies sobre les informacions que llanceu als mitjans de comunicació un parell de cops al mes, d’haver de llegir i interpretar normatives canviants i ordres redactades des de despatxos cada cop més allunyats de la realitat dels centres, de canvis i canvis i canvis que no són fonamentals i que, en tot cas, no resolen res sinó que, justament, compliquen aquell fràgil equilibri humà de què us parlava al començament.

En aquests moments ( i això ja ve de lluny) el Departament d’Educació no té cap credibilitat als centres. Cap ni una. Pels directors i les directores aquest fet és un problema perquè massa sovint les iniciatives que provenen de la Conselleria causen temor, incertesa i desconfiança mentre nosaltres ens desvivim per fer-les assumibles, creïbles i bones i topem, dia rere dia, amb el desencant i amb l’evidència: no funcionen. A tall d’exemple parlem de l’1 X 1, parlem dels recursos associats als Plans Estratègics, parlem de la no-continuïtat – i per tant la no-estabilització de tots els programes d’innovació que van llançar-se els anys 2005, 2006, 2007, etc. Parlem, també, de les polítiques de planificació basades, només, en criteris econòmics i economicistes que no van més enllà i no es plantegen ni la història ni la situació de cada centre sinó només el nombre d’alumnes previstos…o, si voleu, parlem també de la improvisació i la desorganització en la implantació dels nous currículums com per exemple – i d’una manera flagrant- el de batxillerat LOE. I si en voleu més exemples, parlem del “navegar sense rumb” que veiem en els Plans Educatius d’Entorn, que ens havien abocat a una mà de reunions de més que feia por, però que semblava que obrien una porta nova i potent. O parlem, també, de la manca de decisió important i decisiva sobre les UEC o, simplement, dels costos i dels beneficis reals que ens ha aportat la sisena hora de Primària o dels que ens comportarà el nou calendari escolar que heu dissenyat sense fer una valoració prèvia de què s’hi guanya i de què s’hi perd, en termes pedagògics. I així anem…

I el mateix es podria dir sobre els canvis que hi hagut en la gestió interna dels centres i de la relació que aquests han de tenir amb el Departament. D’això, l’opinió pública no en sent a parlar… però afecta. I de quina manera… Des d’un programa informàtic de gestió acadèmica, el SAGA, que ha estat un fracàs absolut des del seu naixement i que ha portat més problemes que no pas solucions, fins a una obsessió malaltissa de recollir dades i més dades en desenes d’aplicatius informàtics d’allò més enfarfegós que, lluny de simplificar la feina administrativa que ja teníem els directius, l’ha multiplicada sense que nosaltres en puguem veure cap mena de profit per a la gestió. O bé, els canvis en el funcionament de les substitucions o de les resolucions de destinacions provisionals que, en nom d’una millora, ha esdevingut menys àgil, menys efectiu, menys personalitzat (perquè hi ha circumstàncies personals i contextuals que ha de poder valorar una persona amb capacitat de decisió i no pas un ordinador !) i, a sobre, molt menys transparents. O una consigna gairebé robòtica del personal dels Serveis Territorials a dir-te, davant de qualsevol problema o gestió, aquell típic i molest “Barcelona no ho vol” o bé “la màquina no em deixa canviar-ho”. Un cop més, una mostra d’allunyament o de desconeixement de la realitat de les escoles i dels instituts.

I, és clar, ara que vénen temps magres i que els recursos disminueixen, els treballadors de l’educació no podem entendre l’esforç que ens demaneu i els passos enrere que fem ( grups d’alumnat per sobre de la ràtio normal, supressió de desdoblaments, supressió d’aules d’acollida, retallada d’hores de coordinació, disminució de personal de suport als centres, …) i no podem estar d’acord amb les retallades que potser, si s’hagués treballat d’una altra manera, haurien estat comprensibles o potser no s’haurien hagut de produir en tan gran mesura.

En fi, podria seguir i tindria matèria per estona perquè he anat acumulant massa desencisos i massa frustracions. Per això, enguany, no he volgut continuar fent de director de l’institut malgrat que se m’hagi demanat des d’instàncies diferents. Me n’he cansat, senzillament.

Tot i el to reivindicatiu i queixós d’aquesta carta oberta, no voldria acabar sense donar la meva opinió en forma, també, d’alguna proposta constructiva perquè, evidentment, m’estimo aquesta feina i seguiré treballant per l’educació del país com a professor i com a tutor amb la voluntat de fer-ho tan bé com pugui. Les propostes són senzilles, mireu: aturem-nos un moment, deixem de pensar i de crear novetats, analitzem què estem fent i deixem d’empipar els centres perquè ens puguem concentrar en l’ensenyament . Escolteu-vos més els i les docents, analitzeu, amb nosaltres, què és el que cal potenciar i què és el que cal canviar. Fem-ho a poc a poc, donant temps i ajudant. Doneu instruccions clares al personal dels Serveis Territorials sobre el tracte amb què s’han de dirigir a nosaltres i sobre l’esperit de “servei als centres” que han de tenir, i al personal dels Serveis Centrals perquè entenguin que és al territori on s’han de poder prendre el 99% de les decisions . Resteu poder als ordinadors i doneu-ne a les persones. Organitzeu una bona formació i sensibilització sobre el currículum vigent… i, sobretot, humanitzem el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.

Jo crec que aquest canvi és possible i estic convençut que l’alumnat, les famílies el professorat i el país en general us l’agrairan.

Atentament,
Albert Bayot i Fuertes
Banyoles, 15 de juliol de 2010

LA RESPOSTA DE LA CONSELLERIA

Ahir a la tarda, per correu electrònic, rebia la següent resposta per part de la Conselleria d’Educació… (Jutgeu vosaltres mateixos…)

Benvolgut,

Li comuniquem que el conseller ha llegit el seu escrit en el que li fa diverses reflexions sobre l’educació, i li agreix el temps que hi ha dedicat en fer-li arribar, tot i que no comparteix la seva opinió.

De totes les seves paraules i resumint en agradaria aclarir-li, respecte al projecte EDUCAT 1×1, que tan poc li ha agradat, que, d’ençà que vam engegar aquest Projecte, més de la meitat dels centres d’ensenyament secundari de Catalunya s’hi han afegit voluntàriament, la qual cosa indica que es tracta d’un Projecte ben valorat entre els i les docents i la comunitat educativa i -per tot allò que constatem- especialment apreciat pel mateix alumnat. El Projecte eduCAT1x1 és l’inici d’una nova concepció de l’educació del segle XXI que combina: a) tecnologies digitals per a alumnat i docents; b) connectivitat a les aules; c) continguts educatius digitals, i d) formació del professorat.

Pel que fa a les seves paraules respecte a la desconeixença de la realitat dels centres, i la desconfiança dels mestres i professors vers el Departament i a aquest conseller, us voldríem dir que només pel fet de repetir-les sense cap evidència fefaent, feu que esdevinguin encara menys certes i més buides de raons, sobretot si qui les llança és un servidor públic docent. Només aclarir-li que durant tot el temps que porta aquest conseller en el seu càrrec ha visitat més d’un centenar de centres cada any, i en cada una d’aquestes visites ha mantingut reunions amb els mestres/ professors i representants de pares i mares d’aquests centres, els quals l’han informat detalladament de la situació que tenien i per tant, al contrari del que vostè diu si que està al cas de la realitat als centres, tant ell com tot el seu l’equip que treballa al servei de l’educació d’aquest país.

Atentament,

Generalitat de Catalunya
Departament d’Educació

Secretaria del Conseller

LA MEVA RESPOSTA

I aquest matí, puntualment, els he contestat…

A l’atenció de l’Honorable Conseller d’Educació i el seu equip de Secretaria.

Benvolguts senyors,

Vaig rebre, ahir, la vostra resposta a la carta oberta que vaig trametre al Conseller divendres passat i, com que constato que no s’han entès algunes coses, voldria fer-vos tres consideracions amb ànim d’aclarir i, també, de construir.

Vull dir, per endavant, però, que el contingut i el to de la vostra resposta són un senyal flagrant del que passa en aquest Departament: hi ha una llunyania absoluta entre el vostre discurs i la realitat. I em preocupa de debò. Si no, no m’hauria molestat a opinar i, encara menys, a contestar la vostra resposta. Em sembla que és bo que admeteu que us cal escoltar veus crítiques per situar-vos. I més quan aquestes veus opinen des de la primera línia de foc, ho fan amb sentiment i amb sinceritat i des del respecte.

A veure si sóc capaç d’expressar amb encert el que hauria de quedar clar.

CONSIDERACIÓ 1: Educat 1×1 ha tingut molt d’èxit entre els instituts. Evidentment. Només faltaria ! La premsa s’omple d’ordinadors portàtils i pissarres digitals i les direccions dels centres, un cop més, pensem que no podem deixar escapar unes dotacions i un avenç metodològic que, malgrat moltes incerteses, suposa un pas endavant de modernització dels equipaments i, a més, sabem que els estudiants ho valoraran positivament, d’entrada. El problema no és aquest sinó el COM s’ha fet i COM temem que es farà. A hores d’ara, us diré com està el tema als instituts: no se sap si hi haurà dotació per a tothom que ho ha demanat, no s’han escollit llibres de text en paper i s’ha explicat a les famílies que potser començarem el curs amb fotocòpies, el professorat ha de posar el seu propi ordinador per anar a l’aula , els centres hem fet llargs debats sobre COM s’utilitzarà aquesta nova eina i tot el que comporta ( tant des d’un punt de vista pedagògic com funcional i organitzatiu) i la formació es farà un cop tinguem el curs iniciat… M’hauria agradat que haguéssiu pogut assistir, des d’un racó, a la reunió que es va organitzar a Girona per explicar-nos com es farien les coses. Estic convençut que no l’hauríeu aprovada de cap de les maneres…

Al meu institut vaig reunir el claustre al mes de març per convèncer-lo que, malgrat les reticències, les pors i la poca fiabilitat del Departament, calia que ens hi apuntéssim, senzillament per no perdre l’oportunitat i per no marcar una diferència amb els altres instituts de la població i del territori. Vaig aconseguir aprovar la proposta de presentar la sol•licitud per assentiment, fent ús de la meva autoritat moral que, al capdavall, és l’única que pot funcionar en un centre públic. Aquesta és la realitat… Vaig haver de defensar jo mateix una proposta MAL FETA que venia del Departament, com he fet tantes vegades i que, per a nosaltres, per exemple, suposava incorporar un element no previst a nostra pròpia línia de digitalització de les aules que havíem iniciat el curs 2004-2005 amb la creació del Campus Virtual del centre i la instal•lació progressiva
(amb diners de l’AMPA i la donació d’una família!) d’un ordinador i un projector a cada aula, fet que em sembla que podem coincidir que seria previ a l’1×1. I em pregunto… els instituts que no han fet això i que al setembre volen començar amb els llibres digitals, com s’ho faran ?

Si considereu que l’èxit numèric d’instituts apuntats és l’èxit de la proposta, em sap greu dir-ho però us enganyeu de totes totes. Inicieu el curs vinent i parleu amb els docents i amb els pares… Tot i que, és clar, els centres pararem els cops –com sempre- amb fotocòpies i amb el material que tenim. I la formació ? Perdoneu que us digui que una iniciativa d’aquesta transcendència només pot fer-se bé si la formació s’ha fet prèviament ( i el mateix dic –i amb més urgència- pel que fa a la implementació dels currículums actuals, per competències). Les presses, en aquests casos, dificultaran l’execució i potser malmetran les bondats que tenen i que conec i comparteixo absolutament…

CONSIDERACIÓ 2: No puc acceptar lliçons sobre què ha de fer o dir i què no ha de fer o dir un “servidor públic docent”. Afortunadament, tinc molt clar el fonament ètic en què se sustenta la meva feina i la meva condició de funcionari públic. En tot cas, si voleu donar-me’n, cal que parleu primer amb els inspectors que em coneixen, amb els meus alumnes i exalumnes i amb els pares i mares del centre que he dirigit. Després podreu opinar. Mentrestant la vostra obligació és escoltar una opinió sincera que no persegueix cap altre interès que la reflexió crítica, però constructiva, de la situació que vivim. No us enganyeu, si us plau. La situació dels centres i l’opinió generalitzada dels i de les docents va en la línia del que jo us he comentat. El desencís és alt, creixent i preocupant. Si us en voleu convèncer, feu una enquesta de satisfacció entre el personal docent o, si voleu, envieu la meva carta a les direccions de les escoles i els instituts del país i demaneu-los que es posicionin. Ahir, en llegir la vostra resposta, vaig pensar que potser ho havia d’haver fet jo…

CONSIDERACIÓ 3: Jo només tinc interès en què les coses canviïn i vagin millor. M’estimo aquesta feina, l’educació i el país i per això estic amoïnat. No poso en dubte la dedicació del Conseller ni del seu equip i parlo, sempre, des del respecte. Només afirmo ( i puc posar els exemples fefaents que facin falta) que s’està caminant a un ritme i d’una manera que està deixant molta gent a la cuneta, que ha augmentat el desànim perquè el dia a dia dels centres és molt i molt complex i que el tarannà de la Conselleria, lluny d’ajudar, entorpeix. Això m’ha preocupat aquests darrers anys i em segueix preocupant ara. Em sento amb el deute moral de dir-ho clarament i sense embuts com potser no es pot dir (per educació o per protocol) quan el Conseller visita els centres educatius. De totes maneres mai no me n’he amagat de dir-ho i d’expressar públicament aquesta preocupació. Vaig fer-ho recentment al Secretari General de Polítiques Educatives del Departament, Sr. Francesc Colomé quan se’ns va convocar per parlar sobre la LEC en el procés de redacció o bé al Director General d’Educació Bàsica i Batxillerat, Sr. Jaume Graells, quan ens va convocar als directors de centres PAC a fi d’explicar-nos una proposta referent al personal a final del curs 09-10. Em sembla que des del respecte, però també des del coneixement, es pot ser clar, transparent i, si convé, crític.

Evidentment que, en aquest món, tot és opinable i potser les meves afirmacions poden admetre matisos, però us asseguro que el contingut de fons surt d’una reflexió molt profunda i sincera feta amb mi mateix i amb desenes de persones amb qui em relaciono, tant del meu centre com d’altres en què he anat a fer assessoraments o cursos. Feu-ne el que cregueu oportú. No demano res més. Però em reafirmo en tot el que dic i estic disposat a donar-ne les explicacions i aclariments que calgui i on calgui.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Año seco de viajes

Ayer decidí no salir de vacaciones. He tenido que elegir entre el tiempo dedicado al Dietario y el tiempo dedicado al Quijote. Me he decantado por el Quijote, ya que quiero tenerlo listo para el mes de septiembre. Como se sabe, para mí salir de viaje no es sólo salir de viaje. Para mí viajar significa escribir, un trabajo que continúa tras la llegada a la madriguera y que consiste en depurar lo escrito a mano y trasladarlo al marco digital. Como antes del traqueteo del mundo de la enseñanza, de los institutos, tan sólo dispongo de un mes por delante, me he visto obligado a hacer una criba en mis actividades. Mal fario me dio no salir durante la primera quincena de julio. Sospecho que 2010 va a ser un año de lluvia seca en cuanto a viajes de pluma y cuadernillo. Otra vez será. Y el Quijote, de escándalo. Me va saliendo de escándalo, como contrapartida. Así que sin salir de vacaciones. Dicen que sarna con gusto no pica.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Balance del curso 2009-2010

Al final, irremediablemente, terminó recordándome a las morenazas de las películas que hacen de mala.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

San Juan Despí, un instituto

(…). Salgo con una gratísima sorpresa, la de ser consciente de que aún existen institutos que conservan la vieja tradición del antiguo BUP y COU, aquellos institutos de Bachillerato que existieron hasta finales de los 90, en los que predominó un obligado esfuerzo de sus alumnos. He podido constatar en este centro que los chavales atesoran cierto nivel, que los nenes están acostumbrados a trabajar, un asunto que han asimilado como algo natural. He mandado deberes a más no poder. La inmensa mayoría los traía hechos. Y sin refunfuñar. Está tan arraigada la costumbre del trabajo en este centro, que incluso los críos castigados a la hora del patio hacen sus tareas, bolígrafo en mano, pese a sus carantoñas, sus pedorretas, los cachondeos intrínsecos a la edad. Ojalá se mantenga muchos años la actual línea docente de este centro. No es normal encontrar un instituto como el que acabo de conocer, sin apenas deterioro (…).

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

San Andrés de la Barca

Sant Andreu de la Barca, a la salida de la A-2

Fin en San Andrés de la Barca. Fue bonito mientras duró: seis meses justos. No es fácil, es muy difícil llegar a tan gran armonía, a tan buena armonía en un centro. Casi ocho años batallando por los andurriales de los institutos del país… y un disco rayado, cuando no por un flanco por otro, es la tónica dominante. Efectivamente, la primera vez que hablo tan bien de un instituto a lo largo de mi trayectoria. Y no sólo bien. Por su carácter singular, atípico, prácticamente inencontrable, diría que he trabajado entre los blancos algodones de una oculta utopía. Si no lo vivo no lo creo. Formidable cercanía con todo el personal en nómina. Con todos. En todos los niveles. Desde conserjería y secretaría, pasando por cada uno de los departamentos del profesorado, e incluso deteniéndome en el equipo directivo al completo. No sólo he tenido risas con todos, sino carcajadas. No puede pedirse más. Si no lo vivo no lo creo. Y sobre la diaria docencia a pie de pupitre, tan sólo me ha faltado apuntalar la optativa de Literatura de 2º de Bachillerato, esa agreste fosforescencia domesticada. Siempre recordaré, por otro lado, las positivas consecuencias de una gran fundida general, muy a tiempo, en una tanda de exámenes de 4º de ESO, en el grupo de «los listos». El grupo, ensoberbecido por sus grandes notas, ya no prestaba atención. Gran lección de humildad por el rapapolvo de un examen en su justo momento. Ahí tenía ya a los chavales, atendiendo con la picardía que he intentado insuflarles.

Sí, ha sido muy grato mi paso por este instituto de Sant Andreu de la Barca. Sensación de que el alumnado aprende, de que asume, con placer, mi estilo. Y hoy, nuevos nombramientos, nuevos institutos. El pez que se muerde la cola.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Un chaval ya en edad laboral

Furia

Ayer, en una clase sulfurosa, el nene de 4º de ESO que la semana pasada, durante un examen, estiraba el cuello como una jirafa en busca de las respuestas de su compañera de delante, un nene que labora tanto como larga tiene la lengua, me dijo lo que sigue:

—¡Tú pones negativos porque te sale de los cojones!

Hay que ver. Mis cojones, en bandolera, en medio de una clase. Qué risa. Sin embargo, el nene tuvo que salir expulsado en nombre de la pedagogía. Se fue con su inmensa carga de arrogancia intacta, rojo como una brasa, envenenado de cólera.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Incógnitas y un punto de frío

FríoVaya semanita en el instituto. Toda la clase de 2º de Bachillerato en revoloteo, muy inquieta, por la inminente entrega de sus trabajos de investigación (Treballs de Recerca), que han de exponer los días 1 y 2 de febrero frente a un tribunal formado por tres profesores. Vaya Treball el de la alumna a quien he dirigido.

(…)

Vaya semanita. Todavía suena el trueno, aún se me cimbrean los pelillos del oído con el recuerdo del regreso al aula, esta mañana, de una alumna de 2º de Bachillerato, que es de las mayores, algo delgada, muy morena, con experiencia laboral. Continúa pasando el tiempo del día, esa rueda dentada, y sigue retumbando el recuerdo del regreso a clase de esta muchacha. Camino de su pupitre, tras cerrar la puerta, la muchacha insiste en soltar el latigazo realista de las siguientes palabras:

—¡Qué frío hace en el lavabo! ¡Se te queda el chocho helado!

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Oscuridad

Oscuridad

Las seis y media de la tarde. Acabo de ponerme a temblar. Acabo de colgar el teléfono.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Un tatuaje

Un tatuaje

Ayer, una alumna de 2º de Bachillerato dejó claro en clase que no le gusta el Quijote.

—¡Don Quijote es un friki!

Ay, Dios, el bueno de don Quijote, con su rocosa nobleza humana y su locura parcial… Si el pobre Cervantes levantara la cabeza…

A veces pienso que esta clase de 2º de Bachillerato más bien parece un corral de gallinas, con tanto cacareo de mujercitas consentidas; un corral de gallinas con dos gallos deslavazados, difuminados: el alumno Joan y yo. Ayer, por ejemplo, con la ocupación de un aula vacía —mi grupo de Literatura se traslada en mi hora desde unos módulos, o “barracas”, como los llaman, al edificio del instituto—, el cacareo de los primeros minutos se ciñó en un capítulo inédito, no presentido.

—Profe, ¿tienes un tatus?
—Claro.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Clases

¿La gramática como puzzle?

A día de hoy se nos ve a todos muy recuperados. No puedo dejar de afirmar que este grupo que encontré devastado por la tos, es de lo mejorcito que he hallado en mis siete años de experiencia. Guardan silencio. Atienden. Absorben. Preguntan. Se transforma en gozada poder transmitirles mis trucos gramaticales, comprobar cómo se quedan boquiabiertos con ellos, con caras de luz.

—Es atractivísima la gramática, ¿eh? —les digo en broma.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

En el Puente del Diablo

Arco gótico del Puente del Diablo, Martorell, BarcelonaSi en Martorell conduces por la N-II, en dirección a Barcelona, merece la pena aparcar en alguno de los muchos espacios reservados para ello en el mismísimo margen derecho de la carretera, a la salida del pueblo, y visitar, a pie, el Puente del Diablo, de origen romano con arcada medieval.

Si ha estado lloviendo durante buena parte del día, como ha ocurrido en el caso de mi visita, encontrarás que la natural savia de la montaña contenida en todo el pueblo, se acrecienta a medida que te acercas al río Llobregat, al Puente del Diablo, y que su olor se va solidificando agradablemente en tu olfato, en tus pulmones, como si cocinara dentro de ti, con sus más frescos condimentos, la mejor salsa que puede ofrecer la tierra removida por la lluvia, por las hierbas, por el coraje del río revuelto. Una vez en el puente tendrás que alzar la vista porque su senda, hasta la primera mitad, se inclina hacia arriba, sin conseguir evitar la visión del cielo gris, un deslumbre arañado por gordezuelos cúmulos de nubes negras, hambrientas. Mientras subes por la ojiva gótica del siglo XIII, comprobarás la crecida del río, su descomunal corriente del color de la carne, su tenebrosa brutalidad, las cañas secas que se arrastran, se hunden y salen a flote, como ocurre con los ahogados. Arco romano del Puente del Diablo, Martorell, BarcelonaUna vez en la misma punta de la ojiva, echarás la vista abajo, al segundo tramo del puente, y descubrirás la única huella romana que ha sobrevivido hasta hoy. Verás la Roma del Imperio en tu presente, frente a ese arco de medio punto ruinoso, de paso obligado, concebido desde su primera dovela para adivinar los pensamientos de las personas que cruzan bajo su sombra. Tendrás ganas de acariciar su milenaria piedra erosionada, como si sopesaras el poder de la historia. Y la acariciarás. Y obtendrás como respuesta, tal vez por primera vez, el saludo y el sabor de la resistente gratitud, esa mole imperecedera, siempre a prueba de inclemencias, de los peores dolores, de los más frenéticos cataclismos.

Piedra del arco romano. Puente del Diablo, Martorell, Barcelona

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Martorell, Barcelona

Pont del Diable (Puente del Diablo), Martorell

Una compañera de Departamento, muy amable, de hechuras y habla muy llanas, me indicó tan bien los pasos a seguir en coche, que el viernes llegué directo con el Ibiza, sin amagos de meter la pata. Descarto la visita al Puente del Diablo, aquel de origen romano con ojiva gótica. Aunque aún no he preguntado a nadie, intuyo que queda muy lejos a pie. El diablo en el candelero. Menudo elemento. Puente del Diablo. Un nombre que incita al morbo.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

El día antes

Playa de Castelldefels (martes por la tarde, recién comido)

Pasa el tiempo. No llama. Llega la hora de comer. Pelo patatas. Y no llama. Frío las patatas. No llama. Casco un huevo frito en la sartén. Con el estrépito, salgo de la cocina para oír el timbre del teléfono, que no suena. Saco el huevo frito con la yema entera. Y no llama. Me frío un filete de lomo. Ninguna llamada. Llevo el plato a la mesa. Las bebidas. Empiezo a comer. Ningún telefonazo. Pienso que a lo mejor se me ha anotado mal el teléfono. Cuando me queda un pelín de comida, un par de bocados, suena el teléfono. Me levanto. Consciencia de que tengo la boca llena, de que así es imposible hablar inmediatamente. Detengo mis pasos. Trago a la carrera. Con el cuarto timbrazo, descuelgo el teléfono. Hablamos por fin.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Repeticiones

Poética ondulación del mar

Comida en la playa de Castelldefels, como en los viejos tiempos. Probando la sombra fresca de los pinos del primero de octubre. Esquivando los todavía despiadados rayos del sol de la siesta. Y el azul del mar en mi retina, con el vaporoso y delicioso sabor del chorizo aún entre mis dientes. Aire bueno. Sol como espadas. La tranquila ondulación del mar. Los días que se repiten tras más de un lustro de separación. Naturaleza apacible como mayor rasgo.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Recordando

Playa de Castelldefels

2003. Recuerdo que aquel año estuvo lloviendo casi todo el mes de abril, y que el sol de junio aparecía tras las ventanas como una mole de fuego, y que el 8 de agosto se me presentó la niña Paz, tan complaciente como Ibiza, pocos días después. Qué tiempos.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

En Esparraguera, hacia la derecha

Aparcamiento de Esparraguera, con la montaña de Montserrat al fondo

Y en ella mis ojos tirando hacia la derecha hasta vislumbrar, muy lejos, el río Llobregat, una pequeña curva inerte en el horizonte, como el descuidado manchón de un óleo. Y mis ojos tirando hacia la derecha hasta vislumbrar, muy lejos, la humilde ermita románica de Santa María del Puig. Y en ella mi mirada, como quien respira un manojo de siglos serenos, en un instante. Y mis ojos tirando hacia la derecha hasta contemplar la inmensidad de la montaña de Montserrat, esa prominencia de roca pulida y oronda, el alma de las mujeres, puesta en estampa sorprendente delante de la ciudad para impresionar, para que se evaporen los espíritus sensibles, para que las pequeñas pupilas se llenen de inmensidad, de admiración, de imaginación.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

Esparreguera, de refilón

Ermita de Santa María del Puig, en Esparraguera

Esparreguera es un pueblo, milenario, que produce buenas vibraciones. Sé que tiene una ermita románica; y un pequeño muro, como restos de un castillo medieval; y una iglesia forjada, entre los siglos XVI y XVII; y el río Llobregat, mi viejo conocido; y un torrente, con fama de traidor; y el perenne macizo de Montserrat, tan a la vista que se nota su aliento de hinojo, un macizo tan claramente delimitado y redondo que parece barriga de preñada. A lo mejor tengo tiempo de fijarme, con más precisión, en todos estos elementos.

Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010

La “autoridad” en las aulas de Esperanza Aguirre

Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid (…)
Parece que la indisciplina en las aulas, el gamberrismo de las aulas, está calando en la política del país. Salta la noticia de que Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunidad de Madrid, desea inocular a los profesores de Primaria y Secundaria el titulillo de «autoridad», semejante a la etiqueta de policías, jueces, etc. Así que tanto la agresión física como psicológica de los alumnos, o de sus papás, a los profesores podría pagarse con una temporada en prisión. ¿Quién puede creerse tan gran disparate? (…).

Me levanto. Miro en el cúmulo de papeles viejos de clase. No me sonaba haberlas tirado a la basura. Descubro copia de faltas de conducta que yo mismo he puesto a lo largo de todo un curso. En total son 108. Poquísimas, puesto que tengo una paciencia endiablada, aparte de que el castigo no casa con mi carácter. Pero hay normas en los centros, que los alumnos conocen, y uno no puede quedarse inmóvil frente a tan espinoso tema. Tampoco es pedagógico. A continuación salvo, para mi memoria, todos los textos que conservo de puño y letra, ordenados cronológicamente y por cursos.
(…)
«No deja de jugar y alborotar con el compañero de atrás. Al ver que le ponía amonestación me ha dicho claramente: «tu puta madre». No lo he expulsado porque son las 13.25 h.».
(…)
«Ha dicho en voz alta y clara “hijoputa” a uno de sus compañeros. Al indicarle que lo expulsaba de clase, se ha puesto amenazante conmigo. Por otro lado, veo que este alumno se está tomando demasiadas libertades respecto a mí: al principio de esta misma clase, para llamarme, ha clavado su dedo, fuertemente, varias veces en mi hombro.».
(…)
Fragmento perteneciente a DIETARIO EN RED 2009-2010